divendres, 13 d’octubre de 2017

Una reforma constitucional necesaria



Demanen reformar la Constitució per a recuperar el dret civil valencià


Juristes cerquen que Els Corts inicien els tràmits per a elevar-ho al Congrés

Els partits difereixen els temps: PSPV, PP i Cs creuen que no és el moment 

Cartel de la AVJ por el derecho civil valenciano de cara al 9 d'Octubre (LVD)


El dret civil és el que permet a les Comunitats Autònomes legislar aspectes com la separació de béns en un matrimoni o la custòdia compartida dels fills en cas de separació. Totes les que tenien furs propis quan va entrar en vigor la Constitució gaudeixen d'aqueixa competència: Galícia, País Basc, Navarra, Aragó, Catalunya i Illes Balears. En total, uns 15 milions de beneficiaris. Crida l'atenció que entre aqueixes privilegiades no estiga la Comunitat Valenciana, malgrat comptar amb una llarga tradició històrica de furs i estar contemplats en el seu actual Estatut d'Autonomia. Per què els valencians es regeixen, llavors, pel Codi Civil espanyol? 

Els valencians van tenir furs propis des del segle XIII, amb Jaume I, fins a la seua abolició amb els Decrets de Nova Planta que va promulgar el primer Borbó a Espanya, Felipe V, en 1707. Va ser el gran càstig que van rebre després de la derrota en la batalla d'Almansa i que encara avui, més de tres segles després, marca les seues lleis. 

Un recurs de Zapatero, després mantingut per Rajoy, va fer que el TC declarara nul·les les lleis civils valencianes 

En un intent de recuperar aqueixes competències, el govern de Francisco Camps (PP) va impulsar la reforma de l'Estatut de 2006, que reconeix la “nacionalitat històrica” del poble valencià i preveu la “recuperació dels continguts corresponents dels Furs de l'històric Regne de València en plena harmonia amb la Constitució”. Va ser aprovada en Els Corts Valencianes i en el Congrés dels Diputats, amb els vots del PP i del PSOE. 

La recuperació del dret foral es va materialitzar amb l'aprovació de tres lleis: la Llei de règim econòmic matrimonial (2008), la Llei de custòdia compartida (2011) i la de Llei Unions de fet Formalitzades (2012). No obstant açò, l'Executiu central, liderat per José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), les va recórrer davant el Tribunal Constitucional. Després, el Govern de Mariano Rajoy (PP) va mantenir els recursos, malgrat les pressions del seu propi partit a València i d'entitats civils. El TC va anul·lar les tres en 2016. 

L'assumpte va arribar fins i tot a la Casa Real. En 2014, el Rei Felipe VI va considerar resolts els problemes que va ocasionar el seu antecessor, Felipe V (que va incendiar Xàtiva i va abolir els furs), amb una carta en la qual deia: “Qualsevol legalitat establida en el passat, que poguera tenir un sentit discriminatori o limitador de l'autogovern valencià, ha sigut, sens dubte, superada per la Constitució i l'Estatut d'Autonomia Valencià”. No deixava cap porta oberta a cedir en aquest sentit. 

Per què és inconstitucional el dret civil valencià? 

Tècnicament, el problema deriva d'una “falta de previsió” o de “sensibilitat” per part dels valencians que van participar en la redacció de la Constitució Espanyola, com lamenta el president de la Associació de Juristes Valencians, José Ramon Chirivella. I és que la Carta Magna expressa, en el seu article 149.1.8º que l'Estat “té competència exclusiva” en “legislació civil, sense perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les Comunitats Autònomes dels drets civils, forals o especials, allí on existisquen”. 

A la Comunitat Valenciana “existeixen”, però no estaven “vigents” en aquell moment, com sí ocorria en les altres autonomies. Una interpretació que equiparava tots dos termes és el que “va buidar de contingut” l'Estatut valencià, deixant sense efecte la part del dret civil. 

Com afecta als valencians? 

Chirivella explica que és difícil conscienciar a la ciutadania sobre el dret civil perquè, encara que diàriament afecten a moltes persones, com a individus solament els toca una o dues vegades en la vida: “Per exemple, quan vas a casar-te i vols fer separació de béns, et toca anar al notari i pagar 100 euros. El mateix passa amb les herències”. 

Es dóna la curiosa circumstància que actualment hi ha valencians que sí gaudeixen del dret civil: aquells que ho van utilitzar abans de la sentència del TC, ja que no era retroactiva. La AJV xifra en 200.000 les persones que s'han casat amb Llei de règim econòmic matrimonial, 25.000 les que han formalitzat unions de fet i 20.000 beneficiaris amb custòdia compartida de fills. 

El jurista explica que el dret civil “és una qüestió de dignitat com a poble”. Explica que no tenir-ho retira les competències de la Comunitat Valenciana per a poder regular-ho, la qual cosa és, al cap i a l'últim, una limitació de l'autogovern. A més, “per a tenir la separació de béns, que és el que vol la majoria de gent, cal passar per una notaria i no tenim una regulació clara de les unions de fet”. 

“L'objectiu no és ressuscitar mòmies històriques, sinó que és una qüestió moderna: qui millor que els valencians per a donar solucions als problemes dels valencians. Estem parlant d'autogovern, de tenir les mateixes competències que altres comunitats”, apunta. 

El vicepresident de la AJV, José Bonet, recorda que la inconstitucionalitat es basa en la falta de furs valencians abans de la Constitució: “El que està dient el Constitucional és que els decrets de Nova Planta són els que ens impedeixen poder desenvolupar l'autogovern, els està donant la carta de naturalesa. Si en el segle XXI encara estem arreplegant els efectes de Felipe V... és una mica fort”. 

Cerquen que Els Corts inicien els tràmits per a una reforma constitucional 

Després que el TC tombara el dret civil valencià, ara solament veuen una via de solució: la “reforma tècnica” de la Constitució perquè l'article 149.1.8º preveja la seua aplicació. La AJV vol aprofitar que al setembre Rajoy va afirmar en el Congrés “estar disposat” a parlar sobre possibles reformes constitucionals (en resposta a una pregunta d'Albert Rivera) que no afecten als pilars bàsics per a “incloure la qüestió en l'agenda".

Insisteixen en “el caràcter no bàsic de la reforma proposada, que l'única cosa que ve a realitzar és una esmena d'una anomalia evident”, “vinculada més a una redacció imprecisa de l'article i a una interpretació restrictiva”. Per a açò, expliquen que estan tenint reunions amb tots els partits dels Corts Valencianes, amb l'objectiu que es porte a debat en el ple aquest mes d'octubre o al novembre. Si s'aprovara, s'elevaria al Congrés dels Diputats. 

El desig dels juristes és que s'aprove per unanimitat en el parlament autonòmic, per a llançar una imatge d'unitat i consens a Madrid. Justifiquen que “no és més que la defensa de l'Estatut i que està recolzada pel conjunt de la societat valenciana”. De moment ho secunden 215 ajuntaments (el que representa el 80% del cens), les tres diputacions (Alacant, València i Castelló), Lo Rat Penat, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), l'Associació Valenciana d'Agricultors (AVA-ASAJA), facultats de Dret i diversos sindicats, entre uns altres. 

Hi ha consens entre els partits polítics valencians, però difereixen en els temps 

No obstant açò, la data escollida no sembla ser la millor. En els grups polítics existeix consens en el fons, però no en els temps, òbviament marcats per la qüestió catalana. Compromís és l'únic que estaria disposat a abordar aquest debat en el parlament valencià. Isaura Navarro explica que estan esperant el consens que cerca la AJV, però si no arriba, aclareix que ells ho presentarien igualment perquè “el poble valencià està fart d'esperar que siga el seu moment, abans amb el Pla Ibarretxe, ara amb el procés”. 

Però el seu company de Govern, el PSPV, i els partits de l'oposició PP i Ciutadans creuen que no és el moment de plantejar una reforma constitucional. La socialista Ana Barceló prefereix esperar al fet que es resolga la situació a Catalunya i creu que no aconseguiria l'aprovació en el Congrés dels Diputats. 

En Ciutadans, el diputat Emigdio Tormo sosté que ara mateix “no està la situació nacional com per a obrir el meló constitucional”. Recorda que iniciar una reforma d'aquest calat requereix el suport d'altres grups en el Congrés, que “aprofitant l'ocasió” demandarien una modificació major. “No està la situació tot el calmada i assossegada que hauria d'estar”, apunta. 

Quant al PP, la diputada María José Ferrer recalca que estan totalment a favor de la qüestió, però marca dos punts necessaris. D'una banda, que la iniciativa la presenten conjuntament tots els partits parlamentaris, i no solament una part d'ells: “El PP està d'acord, però amb un plantejament unitari. No pot eixir de València amb nosaltres dividits, perquè així és més difícil convèncer a Madrid”, sosté. D'altra banda, insta a no “precipitar-se” i que se cerque “el moment”, ja que portar-ho ara al Congrés seria un “error estratègic” per tenir “un desafiament a l'estat” sobre la taula. “Preferim tenir-ho ben treballat a Madrid per a no tornar a veure la vergonyosa imatge de l'hemicicle buit quan es debata”, afig. 

Finalment, Podemos és partidari d'abordar el debat, però amb una proposta més ambiciosa. La diputada de Podemos Fabiola Meco defensa que estan totalment a favor de poder legislar en matèria civil, però veu poc factible que a Madrid vagen a aconseguir suports per a abordar una reforma constitucional solament per aqueix punt. Per açò, anima als juristes a presentar als partits una proposta “més valenta”, en la qual s'aborde al complet el model territorial: “És necessari reformar-ho i obrir un debat sincer i tranquil”. 

El jurista Chirivella recorda que van enviar sengles cartes al líder del PP i de Ciutadans sobre el dret civil valencià: “Li hem enviat una carta a Albert Rivera dient-li que nosaltres solament volem el que té ell com a català i una altra a Mariano Rajoy, demanant-li el que té ell com a gallec. Som una associació molt transversal, tenim gent de totes les tendències”. Creu que si la proposta és rebutjada en el Congrés, “serà un error històric”. 

Reforma constitucional després de l'1-O? 

És més fàcil abordar la reforma constitucional després del referèndum celebrat a Catalunya? “De moment, ha sigut contraproduent per a nosaltres. Per açò ens han dit que no és oportú”, assenteix Chirivella. 

El portaveu de Jutges per a la Democràcia en el País Valencià, Joaquim Bosch, creu que la incidència del procés en les aspiracions valencianes “dependrà de com evolucione”: “Si es va a un model més descentralitzat amb noves competències, estaria justificat que el parlament valencià assumira noves competències. Però si la situació es complica més, amb la independència o si el conflicte perdura en el temps, serà més difícil arribar a una situació de consens”. 

El president de la AJV és taxativa sobre la possibilitat que es puga malinterpretar la reivindicació del dret civil: “Que li pregunten a Mariano Rajoy si vulgues que li lleven el seu dret civil per ser gallec, que ho explique. Més que malinterpretar-se, s'usa com una excusa per a no canviar-ho. No cal ser molt intel·ligent per a veure que el que nosaltres demanem no té cap perill per a la integritat d'Espanya. El dret civil no tenen res a veure amb el nacionalisme”. 


"L'objectiu no és ressuscitar mòmies històriques, sinó que és una qüestió moderna: qui millor que els valencians per a donar solucions als problemes dels valencians. Estem parlant d'autogovern, de tenir les mateixes competències que altres comunitats”.



JOSÉ RAMON CHIRIVELLA, 
PRESIDENT DE LA ASSOCIACIÓ DE JURISTES VALENCIANS 



Font: La Vanguardia
Escrit per: Raquel Andrés Durà Periodista


dimarts, 8 d’agost de 2017

“A les empreses multinacionals els costa d’entendre que uns pocs llauradors posem ordre”




Cada dijous, a les 12 del migdia, Enrique Aguilar seu junt amb els síndics a la porta de la Catedral. Ell és el president de la institució de justícia més antiga d’Europa, malgrat que pocs valencians saben de l’existència del Tribunal de les Aigües.

Una joia històrica 

Hi ha historiadors que sostenen que els orígens d’aquesta institució es remunten a l’època romana. Tot i què la primera certesa escrita de la seua existència està signada pel mateix rei Jaume I, al 1238, concretament al fur XXXV on dictamina la seua supervivència i marca que continue en actiu a través d’aquestes paraules: “segons d’antic és y fou establert i acostumat en temps de sarraïns”. Sarraí és un dels noms amb els què la cristiandat medieval denominava genèricament als àrabs o als musulmans. 

Varies costums avalen l’existència del Tribunal en temps dels àrabs. Que es celebre dijous, que correspon al dissabte en el calendari religiós musulmà, o que es siga a les dotze del migdia, que marca el canvi de dia per als musulmans, són dues pistes. Tot i què la més aclaridora pot ser siga el lloc on es celebra, la Catedral de València, punt sobre el qual antigament s’alçava la Mesquita Major.

Amb la conversió al catolicisme i la prohibició d’entrar a la Catedral als musulmans, el Tribunal no pogué seguir celebrant-se a l’interior de l’edifici, però aquestos continuaven cultivant la terra així que els judicis passaren a celebrar-se fora, en la coneguda com a la Porta dels Apòstols. Cada dijous, a les dotze en punt, els síndics vestits amb el tradicional blusó seuen en les seves corresponents cadires marcades amb el nom de cada una de les sequies. 

L’horta valenciana està solcada per una xarxa de canals -anomenats sèquies mare i braços- que porten aigua fins al darrer camp. L’aigua està unida a la terra i cada propietari té dret al cabdal que li correspon en proporció a la terra que té. Per a regular l’aigua de les sèquies de Quart, Benager i Faitanar, Mislata, Xirivella, Favara, Robella, Tormos, Mestalla i Rascanya està el Tribunal de les Aigües de la Vega de València. 

Aquesta és la màxima autoritat sobre el conjunt de les sèquies i un dels tribunals en actiu més antics del món. Al capdavant està el seu president, Enrique Aguilar Valls, qui ostentarà el càrrec durant dos anys (2013-2015). Han estat moltes les ocasions en les quals el Tribunal de les Aigües podia haver desaparegut. L’any 1707 fou una d’elles, durant l’abolició dels Furs per Felip V. Però ni els francesos ni les Corts de Cadis, amb la Constitució de 1812, aconseguiren esborrar del mapa aquesta institució valenciana declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2009. 

Com ha aconseguit sobreviure? 

S’ha anat salvant. Quan en les Corts de Cadis un diputat valencià va defendre’l pot ser pensaren: ‘quatre llauradors quin mal fan’. Així que sort i gent que ha estat involucrada a parts iguals. 

Què s’ha de tenir per a ser síndic? 

Ser llaurador i propietari són dos característiques indispensables. Si ho pensem, té molt de sentit. Abans hi havia senyorets de València amb molta terra a qui els interessava ser síndics. Però no els picava la terra, perquè ells no la treballaven. Perquè es garantisca el bon funcionament, el vot d’un deu valdre com el d’un altre. Un vot, un regant. Pot tindre una fanecada o 30. Per a ser síndic a més es demana que siga comuner de la sèquia, i per davant que tinga una bona reputació moral, això que els valencians entenem com a ser un home bo. La persona que va a jutjar-te hauria de ser una persona justa. És una condició per a ser síndic i alhora és el màxim honor. Per a mi ho és. Que en la meua comarca pensen que sóc una persona justa és el màxim a què puc aspirar. Cada poble vota al seu síndic. Si tens terra, votes. Hi ha nou sèquies, en cada sèquia voten a una persona, una vegada formes part del Tribunal tens certes obligacions, com acudir a la porta de la La Seu cada dijous. No cobrem res. Per a nosaltres és un gran honor. 

Els valencians no estem acostumats ja a parlar d’honor. 

Mon pare em va transmetre l’estima per l’horta i el respecte pel Tribunal. L’escoltava parlar d’ell amb tant de respecte. “No faces açò, el Tribunal…”, em deia. Per a ell era sagrat, com per a molta gent de la nostra generació. Per a nosaltres la seua paraula és la llei. Ara em fa por pensar que s’està perdent el respecte a la institució. És la nostra joia. I sóc conscient que part de la culpa és nostra perquè durant segles l’hem protegit amagant-lo de la societat. 

Com s’ho feu per a impartir justícia? 

Cada dijous, a les 12h, seiem al davant la porta de La Seu i l’agutzil presenta el cas, si hi ha cap que resoldre. Normalment solem jutjar-ne entre 25 i 30 casos anualment. Que siguen tan pocs té dues explicacions. Per una banda, això que està tant de moda hui, ‘la mediació’, nosaltres fa segles que ho practiquem. Fa uns mesos dos llauradors d’Almàssera varen tenir un problema, vaig anar a parlar amb ells i vaig comunicar-los el que pensava que havia de pagar-li l’un a l’altre. Ho solucionarem allí mateix, així que no anaren a juí. Per altra banda, el llaurador li té un gran respecte al Tribunal, intenta no anar a juí. El 80% dels problemes s’arreglen en l’horta, i del 20% que queda almenys un 15% es soluciona en la Casa Vestidor, l’edifici on ens canviem abans del judici. Quan u sap que té la culpa, són les 11:40h i comença a veure a centenars de turistes acostant-se a la plaça, la majoria et diuen ‘Quant m’has dit que he de pagar?’. 

I quan hi ha un cas que sí arriba a judici? 

Aleshores el denunciat entra a l’interior del corralet, se li jutja, sempre en valencià, sempre de forma oral, i escolta la sentència davant la qual no existeix dret a apel·lar. Personalment continua sorprenent-me ser testimoni de com dies abans en el poble dues persones molt nervioses, enfadades entre elles discutien pel fet que els portaria al davant del Tribunal i com, finalment, arriben al corralet i una vegada escoltada la sentència simplement l’acaten. La respecten. Els problemes ens han vingut de mans d’empreses i a través de persones que no són del sector. 

Aleshores heu tingut enfrontaments amb empreses? 

Normalment són empreses de fora, multinacionals que no saben com funcionem. Ocupen un terreny que és de la sèquia i els costa d’entendre que uns pocs llauradors posen ordre. I encara els costa més d’entendre que després d’escoltar la sentència no puguen recórrer al Tribunal Suprem. 

Podries contar-me un cas? 

Sense dir noms et diré que una empresa, no fa massa, no va voler acatar una sentència imposada pel Tribunal de les Aigües. Va tractar, segons tenim entès, de recórrer-la al Tribunal Suprem. Però res, no pogueren fer-ho. Així que pagaren. Fins ara, llauradors i empresaris han acatat totes les sentències. 

Com s’apliquen les sentències? 

Solen ser econòmiques, encara que hi ha vegades que també poden traduir-se en treball. Per exemple, un llaurador va sorregar la terra d’altre, és a dir, va descuidar l’aigua mentre regava i va botar al camp del veí. Així que no pogué plantar tan prompte com pretenia fer. Ens reunirem i acordarem que en 12 dies li llauraria el camp al veí com a pagament. Però si el mateix cas passa a desembre, per exemple, i la intenció de l’agricultor era sembrar creïlles, el problema s’agreuja. L’afectat sembrarà més tard i el preu de la creïlla baixarà molt. La sentència en aquest cas varia. Normalment s’aplica una sanció provisional i una vegada estan els preus de la collita establerts es comptabilitza quant ha perdut l’afectat i s’aplica la diferència. És qüestió de sentit comú. 

I si no apareix el denunciat? 

No sol passar, però en aquest cas se li fa un primer avís. Dijous anem al corralet, si no apareix, aleshores l’agutzil el crida de nou. Si no està, torna a comunicar-se que es notifique a aquesta persona una vegada més. L’agutzil va a sa casa, el busca i li dóna en mà la notificació. I se li adverteix que tant si es presenta a juí com si no ho fa, se li jutjara igualment. I així ho fem. 

El Tribunal i l’horta estan estretament lligats, hi ha perill de desaparició del Tribunal amb la degradació de l’horta? 

No s’entén el Tribunal sense horta, mentre quede horta hi haurà Tribunal. Però hem de tenir una cosa molt clara, la millor forma de defendre l’horta és protegir al llaurador. Si l’agricultor pot viure dignament, no patiu que nosaltres ens encarregarem de tenir verda i ben cuidada la terra. Jo em considere ecologista, però determinades lleis proteccionistes ens han fet més mal que bé. Qui treballa el camp és perquè li naix, perquè li agrada, amb qualsevol altra feina tindríem més qualitat de vida i probablement més diners. No podem criminalitzar a qui ha venut una part dels seus camps per a què construïren perquè, en molts casos, ha estat l’única manera de salvar la resta de terres que tenia. 

Amb la crisi té una oportunitat d’or el camp? 

Ara està tornant molta gent al camp, perquè no hi ha altra, però en passar la crisi s’ho deixaran. Ara és el moment clau. I perquè açò no passe hem d’aconseguir que es queden, que els governants s’impliquen, i tot implica dignificar la professió. Ecològicament el benefici de tenir una horta treballada és impagable. Això ho hauria de veure la gent. Nosaltres estem pagant preus exorbitants perquè sulfatem amb productes que no són roïns per a la salut. Fins ací correcte. Però quan anem a vendre les cebes o les taronges no ix a compte perquè competim amb països que estan utilitzant productes que ací estan prohibits. Volen que competim amb gent que no paga IVA, que no paga seguretat social, que no passa tants controls de sanitat com nosaltres. És impossible. No podem competir. Parlava amb uns companys xilens i equatorians fa poc que m’enumeraven els productes que empraven als seus camps, ací estaven prohibits perquè eren cancerígens. 

Què li diries als valencians per a què s’adonaren del patrimoni que tenim? 

Jo em sent molt orgullós de ser valencià, però tenim el defecte de no valorar-nos. Som la comunitat amb més Patrimonis de la Humanitat. Hem d’aprendre a estimar allò que és nostre. L’altre dia un amic va estar a Noruega i va tornar meravellat contant de l’existència d’un Tribunal de Pescadors amb 250 anys. 250. I mai s’havia acostat a veure el Tribunal de les Aigües. Molts valencians no saben de la seua existència.


Publicat al blog: nonada.es
Per: Elena Civico @ElenaCivico